Bon començament de setmana, tenim la sensació de reviure una història. Més que una història un mal son. Intentem sobreviure emocionalment. La situació del món cultural i dels nostres artistes es injusta. Es senten perduts, abandonats, s’han quedat de pedra, com nosaltres. Tot i així a vegades trobes pedres al camí. Potser una mica més grans, o una mica més petites. A vegades són de colors diferents, n’hi ha que tenen formes semblants, homogènies. N’hi ha de més dures, n’hi ha fins hi tot que es trenquen de seguida en el primer frec a frec amb una altre pedra. Hi ha pedres que ningú sap que hi són. Hi ha pedres que només volen deixar de ser pedres, i n’hi ha que ho seran tota la vida. És curiós, les pedres no saben organitzar-se, per elles soles no poden fer res, estan immòbils, només poden restar a l’espera. A l’espera de seguir amb la seva vida que havien tingut abans d’aquesta història, d’aquest mal son.